Qui som Accés als nostres articles Materials i documents Fòrums de debat Contacta amb el col·lectiu Enllaços que recomanem Índex del web Convocatòries, mogudes, manis, activitats...
[sin convocatorias]
Imatge bus
Els nostres articles en publicats en premsa
Publicado el 5 - 5 - 2002 en Diari Levante - EMV
Descargar el artículo

Amnistia cultural per a Sagunt

Josep Maria Sancho i Carreres

Arquitecto-Urbanista, especializado en patrimonio arquitectónico

Muntanya, teatre, pedrera, ruïna sense adjectius, ruïna admirada, ruïna monument, restitució monumental, teatre,... teatre desmantellat, ruïna revertida, muntanya: reflexes dels canvis de valors socio-culturals. Per això, quan a les pedres se li atribueixen arguments -parlen!- i significats -són sagrades!- immutables, sembla que s'escuden valors afeblits, insegurs, que defugen el contrast amb noves sensibilitats. Neguen l'àgora, trivialitzen el debat, provoquen l'espectacle. Són bandejats fins la judicialització política i arraconats en fer-se incòmodes.

Ni les velles ni les noves grades de Saguntum, acostumades a tetralogies i bacanals, hauran presenciat mai una representació tan deformada, allargada en el temps i, alhora, previsible en el succeir, com la que, al voltant del futur del monument i a llampades mediàtiques, ens estem empassant des de fa anys.

Successius actors secundaris salven tòrrides seqüències. Deambulen, sense ganes ni direcció, representant ambiguament a la ‘cosa pública' i, quan paren, és per llegir-nos, sense l'art de la dissimulació, insubstancials esmenes d'un guió sabut de memòria: els altres ho feren mal/nosaltres volem complir, pesa una sentència/s'han demanat informes, el monument és el que importa/executarem el que pertoque. En el semblant, disgust i manca de convenciment: l'elefant blanc, cobert sota la capa judicial del destí, mai eixirà a escena si no hi ha aplaudiment general de la càvea.

En l'altre (¿?) pol de la tragicomèdia s'hi troba un personatge teatralment més lluïdor. Perfilat, ferm, i d'inicis èpics, ha conquerit el domini de l'escenari en redemptora lluita però ara, finalitzada l'acció, s'obceca en reblar la seua victòria. El paper ha posseït l'actor. La dèria justiciera li empenta a reescriure i protagonitzar les últimes escenes, amb perill per a la credibilitat política dels actuals figurants -antics corifeus-, i la integritat física del propi teatre.

El públic sols desitja la conclusió de l'obra, beneirà o criticarà sense èmfasi qualsevol final, mentre els mitjans li reclamen atenció anunciant un desenllaç que ni els drames del grec Sòfocles : afegir sang a la purificadora ‘destrucció restitutiva'.

Lamentablement desmuntar la rehabilitació de Sagunt no és un simple espectacle de ressò esmorteït. La indiferència ciutadana no farà menys sagnants les conseqüències. Els conceptes de cultura i d'interés públic, la fruïció i la butxaca dels contribuents, patiran els efectes.

Portar-la a terme suposa qüestionar tot un plantejament, conscient i rigorós, de posada en vàlua, de reintegració arquitectònica, de legibilitat didàctica i experiència sensorial, de recuperació funcional, de dinamització cultural, de difusió i aprofitament social... d'allò que fou teatre romà i que ens va aplegar en forma de venerable ruïna. En la decisió, en el criteri i en l'actuació executada estigueren presents el reconeixement monumental atorgat per la societat i la materialitat física protegida per la llei. El resultat no és perfecte, ni la intervenció és l'única o la millor possible. Pot no compartir-se, però sense llicència per a menysprear-la. Senzillament és distinta d'altres, culturalment tan homologables com ella i, qui sap, si capaces de respondre amb similar consistència a l'encomiable voluntat multiplicadora del seu mentor Tomàs Llorens .

és natural que aquesta valoració, diguem-ne contemporània, no estiga assimilada per tot el conjunt social, com passa en tantes altres coses i especialment les referides a l'art. D'altra banda, sembla estimable que algú exercite el dret a la dissidència, inclús per la via legal. Però ja no resulta tan comprensible que una dissensió cultural sobre una iniciativa pública d'orientació tan palesa, vulga criminalitzar-se, ni tampoc que una determinada llei (la decaiguda de 1985) aplegue a perfilar de manera excloent criteris i pautes que els propis jutges qualifiquen, respectuosament, com a ‘opció cultural'. La reconeixen en el debat professional especialitzat sobre patrimoni arquitectònic i saben que és vàlida -és a dir, legal- en països del nostre àmbit, mentre hi ha qui pensem que, des de la Llei Valenciana de 1998, també ho pot ser ací ( SAGUNT, UNA INTERVENCIó LEGALITZABLE? , 27 i 29/01/01, Levante-EMV)

Pesa una sentència, ens diuen pesarosos després d'afavorir-la. Amb aquestes penques sembla ingenuïtat reclamar d'un govern que, tot i haver promulgat una llei amb criteri lliberal, és a dir, que possibilita variades opcions culturals en matèria de patrimoni, la utilitze per a legalitzar una intervenció que públicament ha desqualificat... excepte si és en un exercici d'alta responsabilitat pública com ací seria pertinent: la internacionalment premiada intervenció de Grassi i Portaceli , estudiada i debatuda arreu del món, permet mesurar els beneficis que ha generat -i encara pot incrementar- sobre el monument i el seu gaudi, mentre que és impossible calibrar els demèrits patrimonials que els detractors li atribueixen (la revisió d'una memòria social és sempre negativa?) i, per a més incògnita, s'albiren grans riscos i perjudicis -econòmics i funcionals com a mínim- en desmuntar i donar pas a una nova intervenció.

Si aquesta apel·lació legalitzadora no qualla -és massa tard ens diran-, resta una última opció “de gràcia”. Es tracta de demanar-li a qui pot fer-ho, directament i amb respecte, a vosté Sr. Molines , la concessió “d'amnistia cultural” per a l'obra de Sagunt. En patrimoni restituir la legalitat ‘per se' no pot esdevindre una finalitat. La finalitat ha d'ésser restituir valors. Però aquesta empresa perd sentit -és massa tard diguem- si passa per enfrontar-los contra altres, del mateix rang cultural, mereixedors d'igual respecte: l'expressió ‘autèntica' de la ruïna contra la comprensió i fruïció ‘coherent' de l‘arquitectura. Pense's si amb el triomf judicial no hauria de trobar-se prou satisfet i renuncie a purificar una acció que altres ordenaments protectors no proscriuen. Recorde's com a Delegat del Ministeri de Cultura a València en època de la UCD, i jure que la tutela del patrimoni valencià, gestionada per vosté amb la millor voluntat, fou sempre encertada i socio-culturalment participada. ¿No hi havia marge per a la interpretació i l'errada? Per cert, eren temps de la Transició i algunes persones obtinguérem del seu govern el benefici d'una amnistia política, avançant-nos la llibertat que lleis posteriors reconeixerien. ‘Executar' era legal, però injust i anacrònic. Com ara.

Li demanem que recupere la memòria d'aquelles experiències i evite l'execució. No perllongue l'escenificació d'un esperpent. De vosté depén interrompre la funció i deixar un final obert, a la interpretació lliure, informada i culta de la societat d'ara i del futur. Per davant, el més sincer agraïment.

envia correuComentarios de los lectores sobre el artículo

Los lectores todavía no han opinado sobre este artículo.

ComentaComenta este artículo
Nombre
E-mail
Muestra la dirección
Desde
captcha
Código de confirmación    [genera un código diferente]
Este código es para impedir la introducción automática de publicidad. Introdúcelo tal y como lo ves en la imagen.
Comentario
       
Webmaster: Pere Pasqual Pérez